Cada dia cuido els meus roures perses (#quercusmacranthera). L'any que ve els plantaré a terra i, amb sort i amor, d'aquí 15 anys collirem aglans per menjar.
Tots els Quercus fan fruit comestible, però quasi tots requereixen un processat previ, el rentat dels tanins. Un procés molt simple.
Molts pobles s'han considerat fills del roure o l'alzina, segurament perquè, com una mare, els ha alimentat i ajudat a créixer.
És un aliment molt complet, bo, i proporciona moltes calories amb poc esforç. (Sempre he pensat que el poble que començà la domesticació dels cereals, havia d'estar molt apurat)
Els vaig plantar, perquè és un roure que resisteix la sequera. Però a diferència de les alzines, que aquí tenim a cabassos, com a roure, és de fulla caduca i no ens taparà el Sol a l'hivern. I també, perquè Iran és un país fascinant, malgrat el règim dictatorial que el governa gràcies, un cop més, al joc brut d'occident.
Per saber més de l'aglà com a aliment, llegeix Cocina bellotera para la era postpetrolera de Cesar Lemma.
Per saber més de l'absurditat de cultivar cereals, Against the grain de James C. Scott.
.
.
.
.
.
.
.
#plantessilvestrescomestibles #silvestrescomestibles #quercus #persia #iran