Set minuts eterns.
Set minuts eterns.
Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No Ă©s que hagi passat res dolent (ni res bo), perĂČ la meva ment sembla una habitaciĂł amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a lâordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisiĂł dâun ritual. La pantalla sâencĂ©n, i per un moment, em sento en territori conegut. AquĂ, entre finestres de Discord, lâĂșltim projecte inacabat del meu servidor domĂšstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.
El primer senyal Ă©s una pressiĂł al pit. Subtil, com si algĂș mâhaguĂ©s posat una mĂ invisible sobre lâestĂšrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. PerĂČ el cor comença a cĂłrrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiraciĂł sâentrebanca. Inspiro⊠1, 2, 3⊠Recordo la tĂšcnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicĂČlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».
El cap sâemboira. La pantalla de lâordinador es desenfoca, perĂČ els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clĂ ssic, âCapitĂ , nomĂ©s Ă©s dimecres!â. Intento riure, perĂČ el somriure es converteix en una ganyota estranya. No Ă©s real, em dic. Ăs lâansietat. SĂ© que Ă©s ella, perĂČ saber-ho no em salva. La pressiĂł al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent dâinspirar Ă©s una negociaciĂł amb el buit.
Els dits pengen sobre el teclat, immĂČbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. PerĂČ tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obreâls, i el mĂłn Ă©s un remolĂ de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala estĂ en silenci, perĂČ dins meu hi ha un terratrĂšmol. Les cames em tremolen com si el sĂČl sâhaguĂ©s convertit en gelatina. «AixĂČ no tĂ© sentit âpensoâ, avui no ha sigut un dia dolent». PerĂČ lâansietat no demana permĂs.
Procuro tornar a la respiraciĂł: 10 segons dins⊠10 segons fora⊠PerĂČ els nĂșmeros es desfan. El 7 sâenreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps sâestira com una goma, i tot al meu voltant es mou a cĂ mera rĂ pida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per lâesquena. «No et rendeixis âem dicâ, nomĂ©s Ă©s quĂmic, nomĂ©s Ă©s por». PerĂČ la por Ă©s un animal que sâalimenta de raons.
En algun racĂł de la meva ment, encara hi ha una part lĂČgica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se desprĂ©s de quaranta anys de maleir el propi cervell. «AixĂČ Ă©s un atac de pĂ nic âmâexplica, com un metge distantâ. No et matarĂ . Passarà ». PerĂČ la resta de mi no escolta. La resta de mi Ă©s un nen assegut a la consulta dâun psicĂČleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».
Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiraciĂł Ă©s com intentar apagar un incendi amb un got dâaigua. «QuĂš coi lâha detonat? âem preguntoâ. No he begut cafĂš avui, he dormit⊠bĂ©, he dormit poc, perĂČâŠÂ». Les excuses sonen buides. Lâansietat no necessita motius.
De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara âem dicâ, ni tan sols veure qui Ă©s». PerĂČ la culpa sâafegeix a la barreja: Seria tan fĂ cil mirar-lo⊠PerĂČ no puc. La mĂ es nega a moureâs. Ăs com si lâaire sâhaguĂ©s tornat espĂšs, com melassa.
Passen⊠no sĂ© quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge sâentesti a dir que han passat nomĂ©s set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estaciĂł fantasma. La pressiĂł al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estĂ s superant âxiuxiueja la veu lĂČgicaâ. Ja passa». PerĂČ Â«passar» no Ă©s guanyar. Ăs sobreviure.
Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. Ăs lâĂșnica manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exĂšrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que Ă©s millor aixĂ.
Al final, quan lâatac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. FĂsicament, com si haguĂ©s corregut una maratĂł amb les cames lligades. Emocionalment, com si mâhaguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat âem recordoâ. NomĂ©s has sobreviscut una altra batalla». PerĂČ en el fons, sĂ© que Ă©s mĂ©s que aixĂČ: Ă©s persistir.
Miro el Discord. El galimaties encara hi Ă©s, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els carĂ cters em poguessin sentir. No sĂ© si parlo de lâatac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb lâesperança que ningĂș lâhagi vist.
Tinc ganes dâanar a fer-me una bola al racĂł, com sempre desitjo desprĂ©s dâaquests episodis. PerĂČ avui no. Avui mâassec aquĂ, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquĂš sigui valent, sinĂł perquĂš ni tan sols tinc forces per aixĂČ. Les llĂ grimes sĂłn un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.
No em sento com si haguĂ©s guanyat contra lâansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.
#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns