If we know something will only work for us for a while, we can still take advantage of it working for now
Find the podcast by searching for That Hoarder: Overcome Compulsive Hoarding podcast in your podcast player.
#hoarding #hoardingdisorder #hoardingpodcast #ExecutiveDysfunction #ExecutiveFunction
Brand new! For #HAW2025: 10 #ExecutiveDysfunction tips and tricks to help people who hoard, whether we have ADHD or are neurodivergent or not - Hoarding Awareness Week 2025 https://www.overcomecompulsivehoarding.co.uk/podcast-ep-186-10-executive-dysfunction-tips-and-tricks-to-help-people-who-hoard-whether-we-have-adhd-or-are-neurodivergent-or-not-hoarding-awareness-week-2025/
#chronicillness #autoimmune #chronicallyill #chronicillnesshumor #chronicillnessmemes #autoimmunememes #fibromemes #fibromyalgia #spoonie #mentalhealthhumor #mentalhealthmemes #depressionhumor #depressionmemes #adhdmemes #adhd #executivedysfunction
El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)
El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)
No vaig arribar a la consulta de psiquiatria. Vaig arrossegar-m’hi com qui surt d’un cotxe bolcat en un accident, sacsejat, amb el cap ple de boira i un feix de papers entre les mans. No eren informes mèdics ni receptes. Era una confessió. Sis pàgines plenes de paraules que m’havia passat hores escrivint, com si m’hi anés la vida. Potser, en part, m’hi anava. Cada frase era una ferida oberta, una petjada d’una vida viscuda en silenci, amb culpa, amb aquella sensació de ser una anomalia que ningú no vol entendre.
No era el primer crit d’ajuda que feia. Ja ho havia intentat un cop, anys enrere, i la resposta havia estat el silenci, el rebuig, la indiferència disfressada de professionalitat. Aquesta vegada, el temor de tornar a xocar contra aquella paret em tenia esgotat. Aquell text que portava entre mans era el meu salvavides, un intent desesperat per fer-me entendre abans que la vergonya em fes callar.
I, contra tot pronòstic, em van escoltar. No van trigar ni un minut a veure-hi el que jo feia anys que intentava explicar. No van dubtar. Van obrir totes les portes: psiquiatria, psicologia, infermeria, treballador social… Tot de cop. Una allau d’atenció, de recursos, d’interès real. I allò, tan necessari, em va deixar descol·locat. Em sentia validat, finalment vist. Però també aclaparat, com si de sobte tots els focus del món apuntessin cap a mi. Jo, que havia viscut entre ombres, ara em trobava nu davant la llum.
Des d’aquell dia, han passat unes quantes visites. M’han receptat antidepressius, i sí, alguna cosa ha canviat. No sóc feliç, encara. Però tampoc estic tan enfonsat. El terra ja no sembla tan lluny, i alguns dies fins i tot em veig capaç d’aixecar el cap. No és suficient, ni de bon tros, però és alguna cosa. Un punt d’inflexió.
El diagnòstic oficial ha arribat ara: Trastorn de l’Espectre Autista de tipus 1, el que abans en deien Asperger. I també TDAH inatent. Dues etiquetes que no canvien res i que, alhora, ho canvien tot. No em fan diferent. Ja ho era. No em solucionen la vida. Però em donen alguna cosa que feia molt de temps que no tenia: validació. No són paranoies. No són manies. No és que jo sigui fluix o mandrós o incapaç. És que el meu cervell està cablejat diferent.
Hi ha diferències que no es veuen, però que em pesen com pedres. Em costa reconèixer cares, i encara més, recordar noms. No recordo els noms dels companys d’escola. A vegades, ni tan sols puc posar nom als records. Visc en el meu món, un espai que he construït a base de rutines, interessos intensos i una necessitat vital de coherència. I malgrat tot, sovint no me’n surto. Perquè aquest món també és fràgil, i quan s’esquerda, no tinc eines per reparar-lo ràpid.
Una de les coses que més m’ha costat d’acceptar és aquesta mena de paràlisi que s’apodera de mi. Vull fer coses. Ho intento. Però em quedo atrapat. No puc començar. O no puc aturar-me. A vegades començo a escriure i passo hores sense poder deixar-ho, tot i que el meu estómac cridi per menjar o les meves cames demanin moure’m. Altres vegades, és el contrari. Em quedo bloquejat, fent scroll a xarxes socials, mirant vídeos absurds, sense ni tan sols gaudir-ho, simplement incapaç de canviar el que estic fent.
Aquesta dificultat per gestionar l’inici o el final de les tasques no és mandra. És com si alguna cosa interna es resistís. Hi ha dies en què estic mitja hora plantat davant una tasca trivial i no puc. Altres en què el meu cos funciona sol i em meravello del que puc arribar a fer. Però no ho decideixo jo. No sóc al volant. I a vegades, mirar-ho des de fora fa mal.
També hi ha altres aspectes que no són tan visibles, però que em condicionen igual. El cansament que m’acompanya encara que no faci res, les nits en blanc i els matins amb el cap espès, la gana que desapareix durant dies i després torna sense avís, la necessitat de seguir rutines rígides com si cada gest tingués un ordre sagrat. El soroll, la llum, els canvis sobtats, tot em pot desbordar. A vegades, em costa fins i tot sortir de casa per fer una gestió senzilla. Altres vegades, puc passar hores immers en una sola activitat, sense adonar-me del temps ni de la fam. No és només una qüestió de força de voluntat o de ganes, és com si el meu cervell tingués el fre posat o, de cop, s’embalés. Tot això no es veu, però hi és. I suma. I pesa.
El diagnòstic m’ha ajudat a mirar enrere i entendre. Entendre per què la interacció social sempre m’ha desgastat tant. Per què els sorolls forts em posen tan nerviós. Per què tenir una rutina em calma i perdre-la em desestabilitza. Per què no aguanto massa estona a segons quins llocs, per què de petit sortia del cinema amb mal de cap o per què em molestava tant que em canviessin els plans a últim moment. Ja ho sabia, d’alguna manera. Però posar-li nom és com trobar una fitxa que faltava al puzle.
També m’ha ajudat a obrir-me. A parlar de mi. De com em sento. De com veig el món. I de com el món em veu a mi. He començat a entendre que no és debilitat parlar del que ens passa. Que no és victimisme reconèixer les dificultats. Que no és voler cridar l’atenció quan demanes ajuda. Que, de fet, aquest silenci que he mantingut durant anys és part del problema.
I ara, que començo a posar paraules al que sento, em sento una mica més lliure. Perquè puc deixar d’amagar-me. Puc deixar de justificar cada mancança, cada error, cada oblit, cada petit desastre quotidià. I començo a veure’m amb uns altres ulls. No com algú trencat, sinó com algú que ha estat sobrevivint amb les eines que tenia, fent malabars en un món que no està dissenyat per a cervells com el meu.
Encara queda molt per fer. No tinc solucions màgiques. El diagnòstic no arregla la meva vida. No fa desaparèixer l’angoixa, la inèrcia ni el cansament. Encara no ho tinc tot prescrit: estan avaluant quina medicació pot ajudar-me amb el TDAH. Però em fa sentir menys sol. Més real. Més humà. I, sobretot, em dóna esperança. Perquè si amb tan poc ja noto una millora, saber que encara pot arribar més em dóna força per continuar.
I potser, amb el temps, també podrà ser una eina per construir un futur. Un de veritat. Un on pugui viure, no només sobreviure.
#ADHD #Asperger #Autism #Autisme #Diagnòstic #Executivedysfunction #Fatigaemocional #Mentalhealth #Neurodivergència #Neurodivergent #Noesticalvolant #Paràlisi #Rutines #SalutMental #Sobreviure #TDAH #TEA #Trastornautista #Validació #ViureambTEA
#ExecutiveDysfunction is so bad today that I'm having a hard time moving at all. It feels *safer* not to move.
Struggling to wire up a blueprint network... wanna draw stuff.
Landing in your podcast feed today, I chat with Carrie Lagerstedt about all things #ADHD, #ExecutiveDysfunction, #clutter and #hacks. You don't want to miss this!
Subscribe here: https://www.overcomecompulsivehoarding.co.uk/subscribe
I am struggling to emerge from a week-plus executive function fog, and it's centered on email like always. I don't know what it is about that particular aspect of my life that I go through such strong cycles of "on top of it" and "near-total avoidance".
Anyone else find email (and therefore the tasks that are often triggered by emails) to be a particular hurdle? Any tips on getting better at just DEALING WITH IT?
(I have systems. I need stimulation to use them.)
I have ADHD and Autism. I suffer from executive dysfunction and severe social anxiety.
I'm taking a week off from work so I can finally talk to the insurance about fixing our basement that flooded in January 2024. It's been torn up and unusable since they ripped up the carpet, tore out the lower half of the drywall, and drained all the water over a year ago.
Our cats have been living in our sunroom.
We haven't watched TV because the wall where we mounted it is gone.
It's an urgent need but I have to take a week off in order to push through the multiple unscripted conversations it will take, to have the energy to let strangers into our house.
I am disabled.
I am.
So why do I keep thinking I'm broken?
Why do I tell myself to "try harder"?
Why do I feel like a failure as a wife, cat mom, and home keeper?
So much needs to be done and I just can't.
I can't.
And that's hard to admit.
It has to get done. Before my wife became disabled, we managed better. We were still not getting it all done, but we split duties. We supported each other.
Now she can't do what she used to. I understand that. I afford her a great deal of grace, kindness, and understanding.
She understands my limitations and doesn't nag or complain or fret.
I can't figure out how to give myself the same consideration.
"She deserves better."
"I should do better."
"I deserve better."
We all deserve better, especially right now.
We deserve better, but we have to settle for what we have.
#AuDHD #ADHD #ActuallyAutistic #ExecutiveDysfunction #AnalysisParalysis #SocialAnxiety
a big part of my experience of #ExecutiveDysfunction is simply not remembering that skills, goals, or tasks exist in the moment I need to remember them.
3 ways around this that I've found:
* the item has what a past therapist called "ADHD sparkle," in which case I may remember it spontaneously
* I know somebody I respect will eventually ask me about the item
* forced repetition: considering the item often so it remains near top of mind
hence deciding to review my lists every single morning.
Je ne sais pas si vous vous souvenez de la carte des tâches journalières que j'avais créée un jour d'ennui.
Je ne pensais pas m'en servir.
Mais en fait je l'aime bien.
J'ai même trouvé de petits pions autocollants dans mon tas de stickers pour marquer mon évolution.
#procrastination #ExecutiveDysfunction #autism #autisme #adhd
As a person with ADHD/Autism/Both, does visible clutter distress you or otherwise further fuel your executive dysfunction?
#adhd
#audhd
#autism
#clutter
#executivedysfunction
Hold up!!! Have you had any water or other non-caffeinated drink today?
(have had exactly 8 oz at 5pm)
Question from an anonymous friend, and also me because I really need to know this too:
How can you manage executive dysfunction, so you can actually get work done?
#ADHD #ExecutiveDysfunction #Neurodivergent
Ok, Me, it's Me again...
You've got blurbs lined up until 4th March for MancAvGeek, now how about doing something for madCam?
You're supposed to be soft re-launching that tomorrow, and you only have 1 days blurbs fully written, and 3 or 4 days partially written, and albums are still almost completely useless, not to mention the almost complete lack of a useable theme.
Also, get your calendar sorted - even if you just do OTD posts on there for now, that still requires knowing when gigs were!!
Come on, you can do this!"
Much love,
Me
#GetItDoneIdiot #YouCanDoThis #Procrastination #ExecutiveDysfunction
Current status 😣
